Objectiu: Indepactisme fiscal de Catalunya

La Diada d'avui em deixa un sentiment agredolç. D'una banda, estic content de veure que la societat catalana es mobilitza massivament i marxa per la independència. Però els meus dubtes creixen cada vegada més sobre quin és el tipus d'independència que exigeixen els catalans. Banderes de la Unió Europea, lemes sorgits dels budells de CiU (Catalunya, nou estat d'Europa) i la sensació cada vegada més patent que els catalans, en la seva majoria (almanco parlamentària), han oblidat els principis d'unió nacional i el sentiment d'arrel a la terra. Així, Convergència està orquestrant una campanya basada en convertir els clams de “in – inde – independència” en consignes com “pac – te – pacte fiscal”. D'aquesta manera, pretenen aprofitar-se de les prop de dos milions de gargamelles que avui han cridat per la independència i fer-nos creure que simplement demanen un Pacte Fiscal. La jugada és perfecta. Pressionar el Govern Espanyol amb l'assumpte del Pacte, deixar de banda l'objectiu independentista i, en últim cas, utilitzar-lo com a amenaça a l'executiu de Rajoy. Els mitjans espanyols han aprofitat aquesta conjuntura generada per CiU i han presentat també la Marxa per la Independència com una protesta soberanista por el pacto fiscal.

Ball de xifres, Artur Mas fregant-se les mans amb un sucós Pacte cada vegada més proper, la ultradreta exigint que surtin els tancs al carrer i Esperanza Aguirre demanant la supressió de les autonomies, que esto fue un invento para dar esperanzas al País Vasco y a Cataluña. I algú es demana que passa amb les Illes i el País Valencià? Les Illes i el País Valencià? Això és cosa de Maulets, utòpics i puristes de la teoria independentista, que 300 anys d'espoli ja hem patit, com per haver d'ajudar ara als altres porquets a construir-se les seves cases.