Darrerament cada matí m’aixec amb por. Amb por de veure, quina serà la
passa que fan els nostres polítics avui, la passa per enfonsar-nos més en
aquestes arenes movedisses en les quals agonitzam cada dia.
Ara, els nostres polítics, donen doblers a l’església, alguns s’apugen els
salaris, i demà potser se'n tornen a Cabrera a bussejar i beure xampany.
I així, mentrestant, tota la població tremola, patint cada dia més
desnonaments, més atur, i més retallades en les coses que ens importen. Cada un
de nosaltres, els joves, s’aixeca cada matí
mirant el cel, i pensant si servirà d’alguna cosa estudiar en el dia
d’avui, però tot hi així, encara que els presagis del futur laboral siguin
tèrbols, ens aixecam i estudiam. Estudiam dins una classe amb trenta-nou
persones, que quasi totes pensen el mateix, i tenen por de les mateixes coses.
Molta altra gent -la gran majoria- també s’aixeca cada matí mirant el cel,
i pensa amb la quantitat de doblers que ha de pagar per, simplement, tenir dret
a una sanitat digna. Pensen també, en els medicaments que potser han de deixar
de prendre, o en les llargues llistes d’espera a les quals s’han d’atendre.
I mentre totes aquestes persones viuen dins la frustració, la premsa s’ha
tenyit també d’estelades. Artur Mas actua amb un posat de messies, fent creure
a tots els catalans que ell és l’únic que podia haver fet possible aquest somni
del referèndum, vol convèncer que és el que tots els catalans havien estat
esperant.
Idò jo, només veig en els seus ulls, dos símbols d’euro, i l’afirmació de
què si li haguessin donat el seu pacte fiscal no hagués avançat les eleccions,
i no hagués tret la roba de “salvador” que ara porta diàriament. La boca de
tots els polítics catalans, s’omple de la paraula “Catalunya”, d’un centralisme
que deixa molt que desitjar.
Però bé, com a mínim tot això ens ha fet obrir els ulls, i ens hem adonat,
que València i Balears només formam part de les aspiracions catalanes quan els
hi feim falta, i que no tenen cap problema en deixar-nos enrere, fraccionar
aquests Països Catalans i abandonar-nos a la sort d’aquesta Espanya en
decadència.
Sort d’alguns partits com la CUP (Candidatura d’Unitat Popular), que encara
reclamen aquests Països Catalans i ajuden a no perdre l’esperança a tots els
altres territoris de parla catalana. Diria que són l’únic partit que parla seriosament
de la identitat nacional que compartim.
I així, desprès de sobrevolar aquest desgavell polític i econòmic, encara
tenc forces per dir, que no ens rendim. I que, diguin el que diguin, queden -i
quedaran- persones que no deixarem de defensar el que creim.
