"I una patada al cul als que creuen que la seva forma d´organitzar-se i lluitar és la correcta, que no tenen cap incidència al seu entorn perquè només saben despotricar i automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi."
At Versaris - Veniu volant
Això són les sàvies paraules dels rapsodes catalans. Si les analitzam en profunditat i després miram al nostre entorn podrem detectar quin tipus de 'lluita' és el que critiquen (no pel tipus de lluita que és o els ideals que suposadament defensa, sinó pel fet de que és contraproduent). I és que hi ha revolucionaris (entès en el sentit ampli de la paraula) que només ho són de cara a la galeria. L'actitud individualista i la falta d'actuacions a nivell pràctic són el major mal de molta gent que predica, i ho fa amb bona fe, però que només aconsegueix "automarginar-se anul·lant així qualsevol possibilitat de canvi". Un altre mal que porta a aquest punt són les rancúnies entre organitzacions, partits o persones partidaris de les mateixes idees però que a la pràctica resulten incapaços de sumar esforços.
Quina és, idò, l'actitud realment rebel? Si entenem rebel·lia de manera àmplia, és a dir, com aquella actitud exercida enfront al poder establert per tal d'aconseguir allò que creim just, necessari i de profit per a una majoria social, l'actitud rebel seria aquella que aplegàs aquesta majoria social i la conscienciàs de en quina situació viu i de quina manera s'ha d'exigir un canvi (és a dir, avançàs cap a la unitat popular). I això pot fer-se de les maneres més diverses: des de cridar a una plaça fins a participar en les CUP; des de fer rap combatiu com La Mazorca, At Versaris, Arrap, Ender o el mateix Valtònic fins a fer poesia amb quatre acords de guitarra com en Quimi Portet, per exemple; des dels casals de barri fins al hacktivistes. En definitiva, la lluita només serveix de portes cap a fora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada